Valoració del ple, 24 d'abril. Segur que volem més deute?

En l'aprovació dels pressupostos per enguany, es va preveure un seguit d'inversions que es financiarien via crèdit, que sumaven 797.101€. Aquest ple, extraordinari i urgent, tenia com a únic punt aprovar l'única oferta que hi havia sobre la taula: un préstec a 10 anys amb un tipus d'interès d'Euribor+3,95. El punt es va aprovar amb els vots de PSC i CiU, l'abstenció d'ERC i el vot contrari de CPC i CUP.

La proposta que vam fer al ple fou que no es tirés endavant el préstec. Almenys de moment. Per dues raons:

• La primera, perquè des de l'aprovació dels pressupostos al desembre hem vist tota la bateria de lleis i decrets fets pel govern espanyol. I que aquest no només suposen una violació sistemàtica de l'autonomia local sinó que estan canviant les regles del joc que havíem tingut fins ara. La Llei d'Estabilitat Pressupostària podria inclús canviar la manera de comptar les coses. En aquestes condicions, i si bé el nivell d'endeutament actual no hauria de ser preocupant, demanàvem un gest de prudència en el sentit de no condicionar necessitats futures per préstecs actuals.
• La segona, que el volum del romanent de tresoreria del 2011 (408.000€) i el crèdit disponible de l'any anterior, si bé és veritat que no cobrien tota la inversió prevista, si que en podien finançar una bona part. Al fer-ho, empraríem recursos propis en comptes de recursos aliens, i podríem començar com a mínim una part de les inversions alhora que podríem evaluar millor la situació econòmica i legal.

Evidentment, la proposta fou rebutjada en base a dos arguments: el primer, exposat per ERC, es que el govern ja havia prioritzat les seves inversions al fer el pressupost i que aquest ple era un mer tràmit. El segon, exposat pel govern, que no es podia paralitzar tot, i que, nosaltres que podíem, teníem la responsabilitat de continuar invertint. De fet, no fer-ho, assumir un discurs de retallades, era més propi de discursos de dretes.

Però, què pagarem amb aquest crèdit? Arranjament de vies públiques (404.000), remodelació de l'Auditori (210.151), projectes tècnics d'Urbanisme (60.000), reforma de l'Escorxador (58.550), arranjament de camins (25.000), projecte museogràfic de la Casa de la Paraula (25.000) i millora de l'enllumenat (15.000). Tot i que hi ha temes importants, no n'hi cap d'urgent o indispensable.

I, de fet, assumint que les partides petites podríem realitzar-les amb recursos propis, la discussió està en les tres grosses:

• Les vies públiques es refereixen a una sèrie de carrers del centre (St. Dalmau, Hospital, Batlle i altres). És veritat que cal arreglar-los, però també que no és la trama comercial o urbana més important. Hi han 70.000 de subvenció i un crèdit disponible del 2011 de 108.634€.
• L'Auditori, ja en funcionament, comptarà amb 24.000€ de recusos propis i 56.800 de crèdit disponible. La inversió la defineix el govern com a sonorització.
• Els projectes d'urbanisme, si es refereixen al POUM, podem convenir que simplement no hi ha cap pressa, ara no hi ha pressió urbanística.

Per tant, no recórrer al préstec no implica “parar-ho tot” ni pretendre modificar el què es va aprovar en el pressupost, sinó simplement donar-li un altre ritme. Perquè el principal problema és que el préstec, un cop fet, no quedarà més remei que pagar-lo. I sí, haurem fet les obres, però haurem augmentat el deute fins al 71% del pressupost.

I sense oblidar que el deute, que pot ser raonable en determinades condicions, no és una solució innòcua. En absència de banca pública, és simplement negoci per a entitats privades. Que en comptes de potenciar la bona gestió dels recursos, i gastar allò que podem gastar perquè ho tenim, estimula l'especulació sobre els recursos futurs. Els podrem pagar perquè generarem recursos en el futur. El préstec hipoteca, per tant, el futur de les nostres finances i obliga a generar més recursos per a pagar els interessos del mateix. Si avui tenim impostots i taxes altes, les haurem de continuar tenint altes. Si avui els sous de les treballadores són baixos, baixos hauran de continuar en el futur.

I si estiguéssim parlant de coses essencials o urgents (fer uns nous pous per l'abastament d'aigua, per exemple) o d'inversions productives (és a dir, que es pagaran a sí mateixes), doncs cap problema. Però no és el cas, podríem començar a pensar en termes diferents per a encarar les inversions. Pensar, per exemple, que hem de començar a construir una economia no expansiva, sinó centrada en les necessitats humanes. Si volem fer inversions hem de ser capaços de generar recursos. Començant, per exemple, per retornar a les arques públiques el què mai s'hauria hagut de privatitzar.