Hem tingut un somni...

Per tothom és conegut el petit gest rebel de Rosa Parks que va encendre l’espurna que capgiraria un sistema de desigualtat racial sencer. La ferma negativa a obeir les lleis injustes és i ha sigut un dels motors de canvi social en la historia de la humanitat. Ho sabem i ens en sentim hereus, per això defensarem sempre que la forma més eficaç per trencar les cadenes que l’Estat Espanyol ens imposa són els gestos desobedients dels que ja hem dit prou.

Aquest és el nostre somni: que ens plantem plegats i no permetem un sol atac més; que sabem estar al costat de les persones que facin aquests passos i respectem les seves conviccions. I que les institucions estiguin a l’altura del poble que ens ha portat fins aquest punt on som ara.

Tanmateix, per sort, no tothom té els mateixos somnis: cadascú somia a la seva manera. Així que entenem que no podem esperar que el nostre somni es compleixi del tot com voldríem.

Passa, però, que en aquest país hem decidit, per un moment, posar-nos a somiar junts. Sense esperar a ningú però rebent a tothom amb els braços obert. I per a fer això és importantíssim que ens escoltem, que decidim plegats i, llavors, actuem. I si no el vigilem, el poder no en sap, d’escoltar: està acostumat a tirar pel dret i aixafar aquells que tenien alguna cosa diferent a dir.

En l’àmbit nacional, això vol dir negar un debat que la majoria de la ciutadana creu necessari: que qui més té pagui més. A nivell local, aquest poder sense sensibilitat passa per decidir posar la bandera espanyola sense consensuar-ho amb l’oposició i les entitats independentistes.

Nosaltres, pensem que el debat fiscal s’ha de tenir i guanyar i considerem que per res del món no hem de penjar una bandera imposada a l’Ajuntament. Potser uns altres ho veuran diferent, és clar! Sort en tenim! Només demanem que abans d’actuar es consensuïn les decisions entre tots els que hem decidit posar-nos a somiar junts. Que ningú tiri pel dret, sobretot qui ostenta un poder que necessàriament hem d’aprendre a utilitzar d’una altra manera.

I sabem que això es pot complir, perquèja ho hem fet: ho vam veure el passat 13 de novembre a Barcelona. En els mesos que vénen caldrà activar aquesta reacció conjunta lliure de retrets, aquesta mobilització permanent. Tindrem imputacions i inhabilitacions, suspensions de lleis i electes perseguits i haurem de saber respondre. Al carrer, on confiem amb el poble mobilitzat; però també en les institucions i organitzacions polítiques, que han de fer un gir de 180 graus si no volen fallar.

Hem tingut un somni, i aquest és compartit: que tant a Farners com arreu dels Països Catalans, sapiguem crear els espais de coordinació entre les forces independentistes per respondre plegats i sense fissures els embats de l’Estat Espanyol. Nosaltres estem disposats a escoltar tothom i respectar el que s’acordi; està el poder disposat a parar i parlar amb tothom abans d’aplicar decisions unilateralment?

No som tant somiatruites, o sí?