Per
tothom és conegut el petit gest rebel de Rosa Parks que va encendre
l’espurna que capgiraria un sistema de desigualtat racial sencer.
La ferma negativa a obeir les lleis injustes és i ha sigut un dels
motors de canvi social en la historia de la humanitat. Ho sabem i ens
en sentim hereus, per això defensarem sempre que la forma més
eficaç per trencar les cadenes que l’Estat Espanyol ens imposa són
els gestos desobedients dels que ja hem dit prou.
Aquest
és el nostre somni: que ens plantem plegats i no permetem un sol
atac més; que sabem estar al costat de les persones que facin
aquests passos i respectem les seves conviccions. I que les
institucions estiguin a l’altura del poble que ens ha portat fins
aquest punt on som ara.
Tanmateix,
per sort, no tothom té els mateixos somnis: cadascú somia a la seva
manera. Així que entenem que no podem esperar que el nostre somni es
compleixi del tot com voldríem.
Passa,
però, que en aquest país hem decidit, per un moment, posar-nos a
somiar junts. Sense esperar a ningú però rebent a tothom amb els
braços obert. I per a fer això és importantíssim que ens
escoltem, que decidim plegats i, llavors, actuem. I si no el vigilem,
el poder no en sap, d’escoltar: està acostumat a tirar pel dret i
aixafar aquells que tenien alguna cosa diferent a dir.
En
l’àmbit nacional, això vol dir negar un debat que la majoria de
la ciutadana creu necessari: que qui més té pagui més. A nivell
local, aquest poder sense sensibilitat passa per decidir posar la
bandera espanyola sense consensuar-ho amb l’oposició i les
entitats independentistes.
Nosaltres,
pensem que el debat fiscal s’ha de tenir i guanyar i considerem que
per res del món no hem de penjar una bandera imposada a
l’Ajuntament. Potser uns altres ho veuran diferent, és clar! Sort
en tenim! Només demanem que abans d’actuar es consensuïn les
decisions entre tots els que hem decidit posar-nos a somiar junts.
Que ningú tiri pel dret, sobretot qui ostenta un poder que
necessàriament hem d’aprendre a utilitzar d’una altra manera.
I
sabem que això es pot complir, perquèja ho hem fet: ho vam veure el
passat 13 de novembre a Barcelona. En els mesos que vénen caldrà
activar aquesta reacció conjunta lliure de retrets, aquesta
mobilització permanent. Tindrem imputacions i inhabilitacions,
suspensions de lleis i electes perseguits i haurem de saber
respondre. Al carrer, on confiem amb el poble mobilitzat; però també
en les institucions i organitzacions polítiques, que han de fer un
gir de 180 graus si no volen fallar.
Hem
tingut un somni, i aquest és compartit: que tant a Farners com arreu
dels Països Catalans, sapiguem crear els espais de coordinació
entre les forces independentistes per respondre plegats i sense
fissures els embats de l’Estat Espanyol. Nosaltres estem disposats
a escoltar tothom i respectar el que s’acordi; està el poder
disposat a parar i parlar amb tothom abans d’aplicar decisions
unilateralment?
No
som tant somiatruites, o sí?
