El poble ja ha decidit: fem-ne via, independència.

Que el poble va per davant i que els polítics van darrera és sabut per tothom, i el nostre país no n’és l’excepció. Però la decisió del poble, un cop presa, no és negociable, ni a Madrid ni enlloc, només accepta la confirmació del referèndum, aquí i a tot arreu. La Via Catalana ha servit per confirmar que el poble català ja ha decidit. Referèndum sí o sí i com abans millor. I sense distraccions ni dilacions, pregunta clara i concisa, independència sí o no. Hem posat els polítics entre el referèndum i la paret i ja trontollen les poltrones més fermes.

Però no només això, la Via Catalana ha servit per molt més. Som Països Catalans, ha dit el poble traspassant les fronteres de la Catalunya autonòmica. I és que mentre els polítics d’aquí esquiven intencionadament el debat l’estat espanyol, i el francès, no para de recordar-nos amb les seves lleis, la seva propaganda i les seves contínues agressions que la nostra nació va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.

Encara més. Encerclant bancs, escoles i hospitals o saltant peatges, el poble diu que ja ha decidit quin país vol, quines lleis vol, quin tipus de procés constituent vol, ha demostrat que té molt clar que vol un país lliure per fer-lo millor. I es demostra que els missatges arriben a la gent malgrat que els mitjans et silenciïn. Independència per canviar-ho tot, diem nosaltres.

Mentrestant els polítics del país presenten un pacte pel dret a decidir que dilueix la declaració de sobirania, i que només vol acontentar als que es van quedant enrere, els partits abans espanyolistes i els grans empresaris. Un pacte que es basa en el reforçament del que en diuen estat del benestar, que evita parlar de la nació sencera, els Països Catalans, i que es condiciona a la inclusió a la Unió Europea, no és un pacte pel dret a decidir, és ideologia pura i dura. Independència per canviar-ho poc, diuen ells, i fent servir tot l’aparell propagandístic dels mitjans de comunicació.

I molt més encara. La Via Catalana ha servit perquè ens senti el món sencer, perquè el cas català traspassi fronteres internacionals. Tan se val que el govern espanyol s’apressi a renyar els ambaixadors dels països que s’han declarat favorables a l’exercici de l’autodeterminació i a reconèixer la cada cop més propera Catalunya independent. Només fan que posar-se en evidència. Ni que pressioni a les institucions europees perquè diguin que ens en quedarem fora. Això, en tot cas, primer ho haurem de decidir nosaltres, forma part del nostre dret a decidir. I que l’estat espanyol serà l’últim que ens reconeixerà ja ho sabem d’entrada. La pregunta que ens hauríem de començar a fer a partir d’ara és si nosaltres reconeixerem un estat, o uns estats, feixistes, totalitaris, basats en conquestes militars, promotors dels grans poders econòmics i que ens neguen l’existència com a poble i com a nació. El que a partir d’ara ens hem de començar a plantejar és com farem servir la nostra sobirania.